La dessecació de l’estany

Parlar de la història de Sils comporta necessàriament fer referències a l’estany i al seu procés de dessecació. És cert que la vida de Sils ha anat íntimament lligada, al llarg del temps, a les diverses circumstàncies que han envoltat l’estany. No és d’estranyar, doncs, que un percentatge elevadíssim –gairebé absolut- dels estudis sectorials que s’han fet sobre el poble tingui l’estany com a comú denominador.

La dessecació serà present en la voluntat popular des de sempre per dues raons: guanyar terrenys per l’agricultura i pal·liar els efectes perniciosos de la insalubritat de les aigües estancades.

Històricament ens remuntarem a l’època de la dominació romana, en què sembla que el pas de la Via Augusta per la comarca de la Selva coincidia amb el terme municipal de Sils, procedent de Caldes de Malavella, a la recerca del pas natural d’Hostalric. Des de les Mallorquines aquesta via romana anava vorejant l’estany de Sils, passant pel marge nord, prop de l’Hostal de Rupit. Molts anys després, posteriorment a Carlemany, l’antiga via romana va prendre el nom de “stata francisca”, equivalent a carretera de França.

Les primeres notícies que tenim sobre la propietat de les terres de l’estany es situen al principi del s. XI, en què esdevenen propietat del vescompte de Girona, Seniofred. Com escriu Jaume Marquès, Seniofred o el seu fill i successor Amat de Montsoriu fundaren el castell de Torcafelló al terme municipal de Maçanet de la Selva[38]. Ermessenda de Montsoriu –filla d’Amat i hereva del vescomptat de Girona, i per tant dels terrenys de l’estany –es casà amb Gerau I de Cabrera. El senyor directe de les terres de l’estany era, doncs, el senyor del castell de Torcafelló.

La primera dessecació coneguda té lloc a partir de 1247, mercès a un pacte entre el vescompte Gerau IV de Cabrera i el Bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal, el qual mantenia encara un cert control sobre les terres de l’estany. L’acord pres entre els dos personatges dispensava el Cabrera –baró de Torcafelló-, que fins aleshores cobrava delmes sobre la pesca de l’estany, de pagar delmes o qualsevol altre tribut al bisbat per les terres eixugades, per rescabalar-se de les despeses de la dessecació[39]. El Bisbe únicament es reserva el dret a rebre homenatge, que era una submissió purament honorífica. Amb tot, dos segles i mig més tard els clergues de Maçanet i Sils, malgrat conèixer d’allò més la cessió que féu el Bisbe al vescompte Cabrera, intentaren –i aconseguiren- de cobrar el dret de primícia sobre els fruits que produïen les terres dessecades de l’estany.

Les terres desguassades –unes 1.400 vessanes- van ser cedides en emfiteusi pel vescompte Cabrera a diversos propietaris. L’Administració dels Aniversaris de la Catedral en va adquirir aproximadament 80 vessanes.

El Llibre Verd dels feus de l’Arxiu Diocesà de Girona, al 1362 verifica el vescompte de Cabrera com a senyor directe de les terres eixutes de l’estany de Sils. També el 1362, i mitjançant el mateix llibre de feus, podem comprovar el caràcter provisional de la primera dessecació, ja que una inundació ocorreguda probablement el 1322 havia enaiguat una important extensió de terres de conreu, fet encara molt més visible 40 anys després.

És molt possible que des de la primera dessecació del x. XIII fins al s. XVI, no n’existí cap altra. El s. XV resultà especialment pobre pel que fa a notícies referides a l’estany.

Els efectes d’un canvi de propietaris

L’any 1574 esdevingué un succés fonamental en la història de l’estany. Francesc I de Montcada i de Cardona, marquès d’Aitona, comprà el vescomtat de Cabrera a Lluís Enríquez de Cabrera. Aquest fet no només provocà un canvi de titulars dels delmes, sinó tingué les conseqüències que es feren sentir d’una manera particularment negativa.

El traspàs de propietats i títols –entre ells el de l’estany de Sils- del darrer Cabrera al marquès d’Aitona obeïa l’estat de fort endeutament del primer. L’operació econòmica fou realment important i quantiosa; segons l’escriptor coetani als fets Roig i Jalpí[40], el vescomptat de Cabrera i de Bas fou valorat en 273.000 lliures. Per recuperar-se d’aquesta despesa, Francesc de Montcada ordenà una tala massiva i peremptòria de les deveses de l’estany (Devesa del Comte) que provocà l’obstrucció amb els brocs i les branques d’un gran canal que recollia les aigües supèrflues d’aquelles zones, conegut amb el nom de Vall Madral.

Amb les primeres pluges l’estany s’inundà, i en no poder-se escórrer les aigües, la situació esdevingué molt més greu que fins aleshores. En paraules de Roig i Jalpí: “Es va arribar a fundar un pantà d’uns cinc quilòmetres de llarg per un quilòmetre i mig d’ample. Fou per culpa dels ministres del Marquès d’Aitona i en gran perjudici del seu patrimoni, però més encara per als habitants de la comarca, els quals esdevenien malaltissos, grocs i pàl·lids. A l’estiu en morien molts, d’altres patien quartanes i els efectes nocius arribaven fins a Girona”.

Realment la cartografia del s. XVII ens permet constatar que l’estany de Sils tenia unes dimensions extraordinàries, fins al punt de representar-lo amb una amplitud superior al de Banyoles.

El s. XVII: història insistent de projectes poc reeixits

Partirem, doncs, de la hipòtesi que l’estany al s. XVII estava gairebé al màxim històric de la seva capacitat, circumstància molt factible si tenim en compte els fets més amunt comentats. La lluita entre l’home i el medi en aquest segle és desigual i netament desfavorable al poblador silenc.

A l’any 1626, aquest cop per iniciativa popular a causa del malestar que creaven les aigües estancades, es va procedir a una dessecació finançada pels mateixos interessats, comptant amb l’ajut del Capítol de la Catedral de Girona[41]. No es tenen notícies que el projecte prosperés d’una manera plenament efectiva.

Al 1654, va ser per decisió del marquès d’Aitona que novament es tornà a plantejar en ferm l’obra de dessecament de l’estany –prova fefaent dels deficients resultats de l’intent realitzat 25 anys abans-. El Capítol de la Catedral tornà a col·laborar en l’empresa a petició del governador general d’Hostalric, en nom del Marquès d’Aitona.

És en aquest període de dessecacions en què l’historiador francès Pere de Marca inicia unes excavacions en els terrenys de l’estany amb l’objectiu de trobar-hi restes de la Via Augusta romana. A l’any 1658 descobreix una part de camí empedrat amb lloses d’una llargària superior als 7 metres i d’uns 8 pams d’amplada. Segons el curs i la direcció que portava la via romana, continuava per uns terrenys ocupats aleshores per l’aigua. Aquesta suposició –avalada per Roig i Jalpí i molts anys més tard esmentada per Botet i Sisó- permet constatar que les dimensions de l’estany al s. XVII eren molt superiors a l’època romana, quan tot just era vorejat per la Via Augusta.

Any darrera any en aquest segle XVII, el tema de la dessecació estava a la ment de tothom, i un projecte en succeïa un altre. Segons l’arxiu Capitular: “A 15 d’Febrer del any 1678, fol.305, tornar a idearse dita obra, l’Capítol no volgué contribuir”. Cas d’haver-se executat l’obra, ignorem com hauria resistit a la gran inundació que es va esdevenir pocs mesos després, el 24 de setembre de 1678. Sens dubte que malament, ja que mancava encara una mínima infrastructura hidràulica.

El s. XVIII: fonaments a una solució definitiva

El s. XVIII serà un segle bàsicament de transició pel que fa a la feixuga tasca de buidar l’estany. D’altra banda, però, hem d’assenyalar l’abundància documental –o referencial- existent per aquesta època.

Al principi del segle les pretensions del marquès d’Aitona d’eixugar l’estany persistien, i a tal efecte signava el 28 de març de 1703 un contracte amb l’enginyer francès Martin Mariscal, el qual es comprometia a concloure l’obra en un termini de tres anys, deixant les terres aptes per al conreu. El marquès d’Aitona autoritzava Martin Mariscal a cobrar un impost a tots els terratinents afectats[42].

Existeixen indicis, i així ho apunta Josep Mª Madurell, que els treballs no es portaren a terme. Pierre Vilar intueix que la Guerra de Successió degué representar un condicionament massa desfavorable per a la realització de l’obra[43].

Els efectes climatològics feien més desesperant la situació de l’estany. El 1732, una inundació molt generalitzada a les comarques gironines, originava un augment molt considerable del nivell de l’aigua. Molt propers a aquesta època són els termes que delimiten el perímetre de l’estany, i que sota la inscripció, entre altres, d’”Estañ Marc 1740”, avui dia encara els podem contemplar, tot fent-nos una idea de la immensitat de l’antic estany.

El 21 de juny de 1762 el Duc de Medinaceli –un nou llinatge s’havia introduït en la història de l’estany- Pere d’Alcántara Fernández de Córdoba, el qual havia heretat el vescomtat de Cabrera de la seva mare, Teresa de Montcada i Benavides, signarà un contracte per desguassar l’estany, però no es féu efectiu fins als anys 1767 i 1768. A partir d’aquell moment es va imposar la necessitat de redistribuir les terres als antics propietaris útils, ja que les línies divisòries havien quedat esborrades per l’efecte de l’aigua. A tothom que acredités l’antiga propietat se li donava un lot de vessanes. L’Arxiu de la Catedral de Girona, en data 8-6-1769, testimonia com els Aniversaris de la Catedral van recuperar les seves antigues 80 vessanes.

Aquest dessecament serà el més ambiciós i durable dels realitzats fins aleshores. I, naturalment, no passà inadvertit a l’observació del viatger Francisco Zamora:

“Como de este camino se alcanza a ver el terreno que antes fue estanque de Sils, conviene notar que era muy grande, que se inundaba con la riera de Caldas y otras, y que se disecó 22 años hace costa del Duque de Medinaceli, por medio de una acequia que va a desaguar a la riera de Sta. Coloma, más abajos del hostal de Rupit, término de Riudarenas, entrando después dicha riera en Tordera”[44].

Hem de remarcar que les iniciatives senyorials (en el cas de Sils no existia el patrimoni reial) gaudien d’una efectivitat molt superior a qualsevol temptativa popular, de les quals moltes per la seva insignificança ni tan sols transcendien als papers. En tot cas hem de suposar que la capacitat financera popular no era equiparable, en cap mesura, a la dels senyors feudals, i el procés de dessecació precisament exigia una potencialitat econòmica que generalment li era mancada a l’emfiteuta. Com molt bé escriu Josep Matas, “l’encariment del preu de la terra atraurà els capitals de les persones interessades a aconseguir-ne, i això permetrà realitzar obres més costoses”[45].

Culminació d’un procés interminable

Durant les primeres dècades del segle XIX sembla que funcionaven les obres de drenatge fetes al segle anterior, malgrat que lògicament experiències anteriors alimentaven un estat d’intranquil·litat constant. El fantasma de la inundació va esdevenir realitat a partit del desbordament, el 13 de desembre del 1840, de la riera de Santa Coloma. Es veieren afectades 1.400 vessanes de terra, aproximadament, amb unes conseqüències fàcilment imaginables.

Els anys immediatament posteriors van ser absolutament insuportables per la població de Sils. Per raons que ignorem, el Duc de Medinaceli no es féu ressò de l’angoixa que patien els habitants de la zona, i feia cas omís de les sol·licituds de desguàs que rebia, tal i com li pertocava com a senyor directe d’aquelles terres. Amb l’objectiu de pressionar-lo, els alcaldes de Maçanet, Sils, Vidreres i Riudarenes aprofiten l’ocasió del sojorn de la reina mare Maria Cristina a “La Granota” en el seu viatge cap a Madrid, de tornada de l’exili al 1843, per exposar-li el problema, i sobretot l’actitud intransigent del Duc. Un any més tard, la petició a la més alta jerarquia de l’Estat espanyol es féu mitjançant una súplica per escrit on es deia que sentien l’amenaça “de la terrible guadaña de la muerte” i que els homes estaven “faltos de fuerzas para dedicar-se al cultivo por efecto de la enfermedad endémica que la laguna produce”, i presentaven l’alternativa de fer-se càrrec de les obres els mateixos emfiteutes, sempre que el duc renunciés als seus drets.

Finalment, sembla que les demandes reeixiren, i el duc es decidí a adoptar una postura més avinent. El 14 de maig de 1845 es signà un conveni entre l’apoderat del duc i els representants dels emfiteutes, davant del notari de Girona Josep Mª Salomó[46]. S’establí que el finançament de l’obra fos mixt: una meitat a càrrec del duc de Medinaceli, i l’altra a càrrec dels emfiteutes, en relació amb l’extensió de terreny que posseïssin. De la conservació de les obres en seria el responsable el duc, mentre que la neteja de valls i madrals aniria a càrrec dels emfiteutes.

Els endarreriments en el pagament per part de molts emfiteutes obligà a ajornar les obres fins al 1851, en què l’agrònom J. Bayer inicià les tasques de desguàs, amb un resultat molt definitiu. Sens dubte, les noves orientacions de la política hidràulica del moment van ser decisives per la creació d’un marc molt més favorable. Aquesta dessecació, gairebé definitiva, reportà l’anhelada estabilitat a l’estany, i en tot cas, els possibles enrenous van ser motivats per l’exigència de reconeixement de drets emfitèutics per part dels senyors directes. Així, pels voltants de la segona dècada del s. XX, la filla del duc de Medinaceli –hereva de les terres de l’estany- María del Carmen Fernández de Córdoba y Pérez de Barradas, comtessa de Valdelagrana i marquesa de Mudela, resident a Madrid, interposava un seguit de judicis contra diversos emfiteutes, amb sentències habitualment favorables a la comtessa[47].

La nova realitat del segle XX

Al llarg del s. XX, en què la propietat passà dels Medinaceli a la família Madí, les riuades no pertorbaren en excés els conreus de l’estany. La gran inundació de 1962, especialment catastròfica a la zona del Vallès, tingué una incidència relativament irrellevant en el poble de Sils i no arribà ni tan sols a provocar estancaments seriosos a l’estany, però va ser aprofitada pels propietaris emfiteutes per reclamar contra els tipus avaluatoris assignats pel cadastre de rústica. És clar, doncs, que l’atziaga història de l’estany roman viva a la memòria col·lectiva popular, i s’utilitza per legitimar demandes que òbviament s’inscriuen en una situació molt distinta a l’anterior al s. XIX. Amb això no volem dir que s’ignorin els desastres ocasionats per les pluges. Molt recentment, a l’octubre de 1987, el temporal inundà de nou l’estany, però en realitat la gran quantitat d’aigua caiguda no sols omplí l’estany de Sils, sinó que va devastar infinitat de terres de les comarques catalanes. Davant aquests fets, gairebé res esdevé immune.

La realitat, però de l’estany als nostres dies ha sofert una transformació radical, prova evident que un cop superada –en bona mesura- la problemàtica endèmica suscitada per les inundacions, la mentalitat de l’home s’aproxima més vers la protecció –que asseguri la convivència harmònica- de l’espai natural, que no pas l’intent de qualsevol mena de dominació, que si bé antigament va tenir sentit, ara resulta absolutament injustificable:

“Avui dia és tan o més imprescindible de donar protecció a les zones humides, temporals, que en resten, perquè ofereixen un àmbit d’estudi importantíssim, són una estació bàsica de les migracions daus i ofereixen encara moltes possibilitats beneficioses d’explotació, a més de les agràries tradicionals no alteradores, com són ara l’ús pedagògic, la promoció d’un turisme d’èlite d’estudiosos, interessats o simples curiosos, etc.”[48].

La reivindicació està plantejada amb prou argumentació i convicció per sensibilitzar els responsables municipals en el sentit de preservar d’allò més aquell espai natural. L’actual alcalde de Sils reconeixia recentment que la sèquia era un dels grans objectius urbanístics de l’Ajuntament de Sils:

“Fa molt de mal a l’ecologia de la zona tanta brutícia, és lamentable la situació de la nostra sèquia i necessitem que les institucions comencin ja a netejar-la directament. Fa disset anys que no es toca, tot i que abans es feia regularment (…) El que sí s’ha aprovat és el col·lector que anirà de Maçanet fins a Sils, les aigües brutes d’aquestes dues poblacions i de Vidreres es netejaran amb la depuradora i no embrutiran més la sèquia”[49].

És, doncs, absolutament necessari potenciar –i per tant defensar- l’estany i totes les possibilitats que ofereix, com també ho és aprofundir en l’estudi de la seva història, ja que és una investigació que roman oberta, malgrat el cert interès que ja ha despertat fins avui.

——————————————————————————–

[38] Marquès i Casanova, Jaume, “Localització definitiva del castell de Torcafelló” a Revista de Girona, nº 110, 1r. trimestre 1985, pp. 48-51.

[39] Com molt bé indica Marquès, això consta per la prova documental aportada a un plet que tingué lloc l’any 1779, del qual es conserven les al·legacions a l’Arxiu de la Catedral de Girona.

[40] Citat per Marquès i Casanovas, Jaume, Maçanet de la Selva, Ajuntament de Maçanet de la Selva, 1983.

[41] Existeix una resolució del 23-5-1626 a l’Arxiu Capitular de Girona on s’estableix que el Capítol –com a administrador de la Capellania de la parròquia de Sta. Maria de Sils- participarà amb 10 lliures en el projecte de dessecació. Tanmateix és molt probable que anteriorment hagués existit una altra temptativa de dessecació amb el suport eclesiàstic, ja que a l’Arxiu Capitular consta: A 30 d’Maig del any 1614, fol.163: Els de Sils demanen asistencia per eixugar l’estany, y á 6 d’Juny del any 1614, fo.164 sels consideren 20 sous.

[42] Preferim no endinsar-nos en els detalls d’aquest contracte, que es conserva a l’Arxiu de Protocols de Barcelona, Francesc Bonaventura Torres, lligall 6, manual 14, any 1703. ff. 122-125, ja que es pot llegir d’una manera molt més assequible a Madurell Marimón, Josep Mª, “Un contra to del año 1703 para la desecación del estanque de Sils” a Anals de l’I.E.G. vol. IV, 1949, pp. 257-262.

[43] Vilar, Pierre, Catalunya dins l’Espanya moderna, Barcelona, Ed. 62, 1975, pàg. 217.

[44] Zamora, Francisco de, Diario de los viajeros hechos en Cataluña, Barcelona, Cirial, 1973.

[45] Matas, Josep, Els estanys eixuts, Girona, Quaderns de la Revista de Girona, 1986.

[46] Arxiu Històric de Girona. Registre d’hipoteques: manuals de 1845, pp. 171-172, Josep Mª Salomó: “Libro de Cuentas (1833-1851)”. Pel comentari més puntual de les condicions del conveni, vegeu Moli Frigola, Montserrat, “Política hidràulica del segle XIX: la conclusió de les obres de dessecació de l’estany de Sils (1845-1851)” a Estudios històricos y documentos de los Archivos de Protocolos, VI, Barcelona, 1978, pp. 387-395.

[47] Vegeu Arxiu Municipal de Sils. Sèrie XX.1.4., 2 lligalls.

[48] Figueres, Narcís, i Puigvert, Joaquim Mª “Aproximació històrica als estanys de Sils (La Selva)”, Vilobí d’Onyar, març-abril 1986 (article inèdit). Des d’una perspectiva molt més propera a l’estudi de la geologia, biologia i botànica de la zona, cal consultar, Motjé, Ll., “Primeres Notes Ornitològiques de l’Antic Estany de Sils i Rodalies” a Quaderns de La Selva, nº 1, Sta. Coloma de Farners, 1984, pp. 9-19. Motjé, Vilar, Puigvert, Mirambell, “Els Estanys de Sils i els Turons de Maçanet i Maçanes (Un espai natural desconegut i en perill) a Presència, suplement dominical de PUNT DIARI, nº 639, 20-5-1984. pp., 11-21. Vilar, Ll., “Estudi sobre la flora i la vegetació de Sils i els turons de Maçanet (La Selva)”, tesi de llicenciatura inèdita. UAB, 1981.

[49] Diari de Girona-Los Sitios. 12-8-1987. pàg. 18.